PACIÈNCIA

S'esgota... u, dos, tres, quatre, cinc... dies, mesos o anys; cadascú té el seu propi aparell capaç de mesurar el seu límit.
Classificava dins de les meves virtuts aquesta qualitat, sincerament l'estic perdent, se'n va.
Sensació d'angoixa, estrés, ràbia... és allò que sens quan aquesta va esgotant-se, a poc a poc, sense poder aportar solució al poblema; impotència al veure que l'element en qüestió (no puc ficar-li un altre nom, és comprensible, no?) no se n'adona que l'està cagant i cagant, ballant per damunt del seu mateix "encant".
S'esfuma, se'n ha anat.
Qué faig? M'he cansat, l'element s'ho perd.
Jo men vaig a descansar després d'haver passat per aquest estret i diminut forat.

Una noia impacient...

DESPERTA

Tanque la porta de casa i baixe l'escala des d'un tercer pis. Camine cinc minuts fins arribar allí.
A l'estació fa fred, son les vuit del matí, com no.
Arriba, sempre tard, pujem; es tanquen les portes i comença a agafar velocitat. El paisatge no acompanya; fàbriques i nombrosos tarongers a vora via distrauen els passatgers aborrits, i no tant, que es dirigeixen cap al seu destí.
A qui no li pot agradar el tren? Eixa es la meva pregunta.
Alts, baixos, estudiants, solters, treballadors, casats, aquitectes, fusters.... Persones.
És divertit poder imaginar quina professió té el company que està assegut davant de tu, o que escolta la noia asseguda 2 files més enllà.
Una enamorada del tren.

Els meus petits binocles

BINOCLE m.
Ullera doble de llarga vista; cast. binóculo. S'usa molt en plural: Veus el món menut, com si el miressis amb els vidres grosses d'uns binocles!, Roig Flama 78.
Etim.: compost del llatí bīni ‘de dos’ i ŏcŭlus ‘ull’.

Com a última intenció amb aquest petit racó tinc convencer o adoctrinar a ningú de res.
L'únic que vull és escriure, disfrutar i si algú vol que ho faça amb mi.